El novici Cireneu Muntanyès s'havia quedat sol al lloc més solitari del món. Havia arribat a l'ermita que s'alça a la muntanya més alta del desert més vast feia uns quants anys. La comunitat dels primers ermitans havia anat desapareixent. Un se'n va anar de matinada a buscar queviures i no va tornar mai. Un altre va morir d'un llamp en una de les poques nits de tempesta. Els seus dos últims companys, ja vells, havien mort, de febres el primer i de pena el segon. Cireneu Muntanyès acabava d'enterrar-lo i se sentia en la grandesa mística de ser un espia de Déu a la terra i de ser un ambaixador dels homes davant de Déu. Així van passar els anys. El germà Cireneu Muntanyès es va convertir en l'únic marmessor d'aquell banc de l'esperit. De tant en tant arribava fins a l'ermita algun turista curiós o una cordada d'escaladors extraviats. Poca gent, però suficient perquè el nom de Cireneu es convertís a poc a poc en un motiu d'estranya atracció turística.
Cireneu Muntanyès ja havia fet els 50 quan va conèixer una italiana que es deia Àgata Maula. Va arribar l'Àgata sola amb el pretext de contemplar el capvespre. Havia agafat avions, avionetes, camions i viaranys per conèixer-lo. En Cireneu li va donar refugi uns quants dies i ella l'ajudava a atendre els escassos pelegrins que llavors arribaven fins a l'ermita. Els donava te i unes petites galetes de farina. Mirava a terra, submisa i senzilla i, quan es feia fosc, s'asseia al costat de Cireneu, contemplava l'ocàs i es deixava fer en santedat. Potser van pecar, naturalment. Però la vida, tan a prop del cel, semblava infinita. I les carícies no eren res més que la mà de Déu sobre els cossos.
Arribaven pelegrins vestits de turistes, turistes disfressats de pelegrins i fins i tot alguns corredors de marató. Àgata Maula ja no donava l'abast amb el te i les galetes de farina. Va convèncer un dels guies perquè li pugés de tant en tant refrescos i cerveses, que ella cobrava i que els cansats caminants pagaven amb gust. Mentre Cireneu resava a la seva cel.la, Àgata Maula va instal.lar unes taules a la terrassa a prop de l'ermita. Va aconseguir també una cafetera i una petita planxa on cuinava les poques viandes del lloc. L'aroma de la carn rostida es barrejava amb la de l'encens. La fama de l'ermita va arribar a les pàgines de les revistes il.lustrades i dels canals especialitzats de televisió. L'Estat al qual pertanyia aquell desert tan vast es va interessar pel fenomen i va mantenir a la collada prèvia a l'últim tram de l'ascensió una petita guarnició militar per garantir-hi la seguretat. Una nit d'insomni, en Cireneu va veure la seva petita ermita envoltada de gent vociferant que reia i flirtejava entre les tombes dels seus antics companys. L'endemà, armat d'una santa ira, els va expulsar a tots, va llançar les taules i els vasos pel precipici, va empaquetar les coses d'Àgata Maula, la va insultar i va demanar a la guarnició militar que se l'emportés. Les últimes paraules de l'Àgata van ser: "El cel només té sentit si existeix l'infern. Ho veuràs la resta dels teus dies, Cireneu".
No va ser una amenaça en va. Pocs mesos després van arribar camions amb material de construcció i a la collada es va aixecar un edifici amb restaurant, escenaris, bar i habitacions. Un rètol enmig de les muntanyes desertes anunciava el nom de la seva propietària: "Àgata's". Els primers clients van ser els militars. Però el negoci prosperava. Els guies van introduir la ruta als seus prospectes. Ja no es tractava de pelegrins, sinó de gent de vida lasciva que culminava la seva estada amb una terapèutica ascensió fins a l'ermita per esmorteir la ressaca.
La convivència llunyana entre Àgata's i Cireneu va durar uns mesos. Un grup de pelegrins lleugers de roba van arribar a l'ermita una nit i hi van trobar el cadàver de Cireneu Muntanyès. A la mà, una carta dirigida a Àgata Maula. Al seu interior, una frase: "No hi ha cel sense infern. Però tu no seràs res sense mi". I efectivament, sense ermità no hi va haver ermita, sense ermita els turistes van desaparèixer, sense turistes la guarnició militar va ser retirada. I l'Àgata va quedar com una nova ermitana arruïnada d'allò que un dia va ser un breu i circumstancial temple del diable. Ni cel ni infern van quedar allà. Només el desert, sepulcre de totes les vanitats, ja siguin de l'esperit com de la matèria.
