Soc una cabra boja, que fa cosa d'un any i mig va decidir que com la seva vida no tenia sentit, se'n aniria al Perú a fer les practiques de l'ultim any d'Educació Infantil, de sobte, la seva vida va començar a cobrar sentit de nou, va fer noves amistats i va passar per el camí inesperat de l'amor, la diversio sense parar, les festes d'estiu, la luxuria, la borraxera, la perversio, i les hores i hores xarrant al costat de les seves amigues. En cap moment es va a parar a pensar en com seria anar alla, les coses que canviarien de la seva vida, ni si l'adaptacio seria facil o dificil...(pq com ja us he dit abans sta una mica boja) Finalment aquesta noia ha marxat al Perú, una anada que s'ha fet mol pesada, i una adaptacio que avança a poc a poc, amb els seus dies bons i dolents i amb la sensacio de haver deixat una part important de la seva vida a Barcelona (amics, enemics, mes q amics, familia...) Quan un veu la televisio no s'imagina ni de bon tros com es la vida realment aqui, ni com son les persones, ni el seu dia a dia, ni si sobreviura 6 mesos allunyat de tot el que l'envolta.
Sobreviure i tornare amb una motxilla plena d'experiencies que mai hauria tingut si m'hagues quedat a casa meva, pero tambe m'invaeeix el sentiment de que em perdre una part de la vida de les persones que mes estimo, pero, que son 6 mesos comparats amb tota una vida per davant? Un dia ens vam dir que la vida dona moltes voltes pero jo tinc por de perdre't per sempre en una d'aquestes voltes...i no tornar-te a veure mai mes, sigui com sigui no puc demanar que m'esperis pero si que ho desitjo, cada dia, cada minut i cada segon que penso en tu...
Distancia no es que ens separem, distancia es si no tornem....(sigui amb qui sigui i en el sentit que sigui)
P.S: com haureu comprovat falten molts accents, no es que no sapiga escriure, es que en aquest teclat els accents van diferent i per posar-los cada vegada m'hi he d'estar 3 hores, per tant, eliminats per complet, q tots ja sou grandets i sabeu com es pronuncien les paraules :P
