una tarda de pluja

Una tarda de pluja, de cel fosc, de vent, de presses per arribar enlloc. Plou molt. Jo m'aturo. L'únic que m'incomoda de la pluja és que em taqui les ulleres. Decideixo guardar-les a la butxaca.

Començo a caminar lentament. La pluja em pesa, fins que em fa aturar. Immòbil al bell mig de Barcelona. Per als altres potser una neuròtica, però, en realitat, res més que intentar evitar ser un ésser autòmat. La pluja cau damunt meu. La pluja em pesa. Comença a caure'm una gota pel front, em fa recordar la imatge al pati de l'escola, quan als nens se'ls queia la gota de suor amb el mateix recorregut. Tot de records m'envaeixen. Un n'encadena un altre...La pluja comença a rentar-me l'ànima. A poc a poc, la pluja m'eleva. Deixa de fer-me sentir insignificant i em fa sentir especial. Aquesta aigua, que ha fet tot el recorregut cíclic per ves a saber quins racons del món, i durant tota la història de la Terra, ara, i només ara, cau damunt meu.

Davant d'això, els meus problemes es desfan. La pluja m'ha introduït en el cicle natural. Del que ara formo part, més que mai. Quan plogui a l'altra punta del món hi haurà gotes que hauràn estat aquí amb mi.