El temps passa...

Vist l'audiencia d'aquest blog em sembla q l'haure d promocionar una mica mes pq amb aixo del fotolog, tots els fans no segueixen aixo ni de conya!! jajaja amb una cosa ja n'hi ha prou...
Acabo de llegit aixo que vaig escriure fa un mes...el pitjor ja ha passat, l'adaptacio ha sigut lenta xo ara les coses son molt diferents! Ja hem conegut un munt de gent, no parem de fer feina, de viatjar i sobretot ja coneixem el lloc i jo personalment estic contenta d'estar aqui...
El pitjor de tot es que jo tinc molt a explicar i la resta no, la simple i monotona rutina u aixo fa q a vegades em senti malament fent el meu monoleg...pero per aixo sta el blog, a mes tp el veu ningu...quan sigui vella i llegeixi aixo flipare d lo loca q stic!spero seguir igual...o mes...
I el dia menys pensat em prensento a la porta de casa teva...

Perú

Soc una cabra boja, que fa cosa d'un any i mig va decidir que com la seva vida no tenia sentit, se'n aniria al Perú a fer les practiques de l'ultim any d'Educació Infantil, de sobte, la seva vida va començar a cobrar sentit de nou, va fer noves amistats i va passar per el camí inesperat de l'amor, la diversio sense parar, les festes d'estiu, la luxuria, la borraxera, la perversio, i les hores i hores xarrant al costat de les seves amigues. En cap moment es va a parar a pensar en com seria anar alla, les coses que canviarien de la seva vida, ni si l'adaptacio seria facil o dificil...(pq com ja us he dit abans sta una mica boja) Finalment aquesta noia ha marxat al Perú, una anada que s'ha fet mol pesada, i una adaptacio que avança a poc a poc, amb els seus dies bons i dolents i amb la sensacio de haver deixat una part important de la seva vida a Barcelona (amics, enemics, mes q amics, familia...) Quan un veu la televisio no s'imagina ni de bon tros com es la vida realment aqui, ni com son les persones, ni el seu dia a dia, ni si sobreviura 6 mesos allunyat de tot el que l'envolta.
Sobreviure i tornare amb una motxilla plena d'experiencies que mai hauria tingut si m'hagues quedat a casa meva, pero tambe m'invaeeix el sentiment de que em perdre una part de la vida de les persones que mes estimo, pero, que son 6 mesos comparats amb tota una vida per davant? Un dia ens vam dir que la vida dona moltes voltes pero jo tinc por de perdre't per sempre en una d'aquestes voltes...i no tornar-te a veure mai mes, sigui com sigui no puc demanar que m'esperis pero si que ho desitjo, cada dia, cada minut i cada segon que penso en tu...
Distancia no es que ens separem, distancia es si no tornem....(sigui amb qui sigui i en el sentit que sigui)

P.S: com haureu comprovat falten molts accents, no es que no sapiga escriure, es que en aquest teclat els accents van diferent i per posar-los cada vegada m'hi he d'estar 3 hores, per tant, eliminats per complet, q tots ja sou grandets i sabeu com es pronuncien les paraules :P

Veni, vidi, vixi

Demasiado he vivido, ya que en medio de lutos
ando sin encontrar el apoyo de un brazo,
ya que apenas sonrío cuando estoy entre niños,
ya que ver unas flores ni siquiera me alegra.

Ya que cuando en abril Dios convida a su fiesta,
taciturno presencio tan espléndido amor;
porque ya soy un hombre que rehuye la luz
y que siente de todo la tristeza secreta.

Ya que ha sido vencida la esperanza en mí mismo;
ya que en esta estación de perfumes y rosas
¡oh, hija mía!, suspiro por tu oscuro reposo.
Muerto está el corazón, demasiado he vivido.

No he querido negarme al quehacer en la tierra.
¿Surco propio? Aquí está. ¿Mi gavilla? Ésta es.
Sonriendo he vivido, cada vez más humano,
siempre en pie, más mirando hacia donde hay misterio.

Hice cuanto podía: he servido, he velado,
se han reído a menudo de mi pena y esfuerzo.
Me asombraba saber que era objeto del odio
tras de mucho sufrir, tras de mucho trabajo.

En la cárcel terrena donde no hay ala abierta.
sin quejarme, sangrando y caído por tierra,
triste, exhausto, el escarnio de los otros forzados
yo llevé mi eslabón de la eterna cadena.

Pero ahora tan sólo entreabro los ojos,
ni me vuelvo siquiera cuando me oigo nombrar;
el hastío y el pasmo me dominan, como alguien
que abandona su lecho sin haberse dormido.

En mi amarga pereza no me digno increpar
a la boca envidiosa que conmigo se ensaña.
¡Oh, Señor! Que las puertas de la noche se me abran,
para que al fin me vaya, para que me oscurezca.

Victor Hugo

VINT- I -TANTS

Et comences a sentir insegur i et demanes a on estaràs en un any o dos, però després t’espantes al adonar-te que gairebé no saps a on estàs ara. Et comences a adonar que hi ha un munt de coses sobre tu mateix que no sabies i que potser no t’agradin. Et comences a adonar que el teu cercle d’amics és més petit que uns anys enrere...
Te’n adones que cada vegada és més difícil veure els teus amics i coordinar horaris...per diferents qüestions: treball, estudis, parella, etc...i cada vegada disfrutes més d’aquella cerveseta que serveix d’excusa per parlar una estona.

Mires la teva feina i potser no estàs prop del que pensaves que estaries fent... O potser estiguis buscant alguna feina i penses que has de començar des de zero i et fa una mica de por... I enyores la comoditat de l’escola, dels grups, de socialitzar amb la mateixa gent de forma constant. Les multituds ja no són "tan divertides"...fins i tot de vegades t’incomoden.

Intentes cada dia començar a entendre’t a tu mateix, sobre el que vols! i el que no. Rius amb més ganes, però plores amb menys llàgrimes, i amb més dolor... De vegades et sents genial i invencible i altres...sol, amb por i confós. De sobte intentes aferrar-te al passat, però te’n adones que el passat cada vegada s’allunya més i que no hi ha altra opció que seguir avançant.

Et trenquen el cor i et preguntes com aquella persona que vas estimar tant et va fer tant mal. O potser te’n vas a dormir a les nits i et demanes perquè no pots conèixer algú lo suficientment interessant com per voler conèixer-lo millor.

I sembla que tots els que coneguis ja porten anys de parella i alguns comencen a casar-se. Potser tu també estimes realment a algú, però simplement no estàs segur si et sents preparat per comprometre’t la resta de la teva vida.

Atravesses per les mateixes emocions i demanes una i altra vegada i parles amb els teus amics sobre els mateixos temes perquè no acabes de prendre una decisió Et preocupes pel futur, préstecs, diners... i per fer una vida per a tu. Sortir tres vegades per cap de setmana resulta esgotador i significa molts diners per el teu petit sou.

Potser no te n’adonis que tots els que estem llegint això ens hi identifiquem. Tots nosaltres en tenim "vint-i-tants" i ens agradaria tornar als 18 algunes vegades.

Sembla que és un lloc inestable, un camí en trànsit, un cacau al cap...però TOTS diuen que és la millor època de les nostres vides i no hem de desaprofitar-la per culpa de les nostres pors... Diuen que aquests temps són el ciment del nostre futur. Sembla que era ahir que en teníem 18...¿! Demà en tindrem 30!? ¿¿¿Així de ràpid???

Petit combat

El novici Cireneu Muntanyès s'havia quedat sol al lloc més solitari del món. Havia arribat a l'ermita que s'alça a la muntanya més alta del desert més vast feia uns quants anys. La comunitat dels primers ermitans havia anat desapareixent. Un se'n va anar de matinada a buscar queviures i no va tornar mai. Un altre va morir d'un llamp en una de les poques nits de tempesta. Els seus dos últims companys, ja vells, havien mort, de febres el primer i de pena el segon. Cireneu Muntanyès acabava d'enterrar-lo i se sentia en la grandesa mística de ser un espia de Déu a la terra i de ser un ambaixador dels homes davant de Déu. Així van passar els anys. El germà Cireneu Muntanyès es va convertir en l'únic marmessor d'aquell banc de l'esperit. De tant en tant arribava fins a l'ermita algun turista curiós o una cordada d'escaladors extraviats. Poca gent, però suficient perquè el nom de Cireneu es convertís a poc a poc en un motiu d'estranya atracció turística.

Cireneu Muntanyès ja havia fet els 50 quan va conèixer una italiana que es deia Àgata Maula. Va arribar l'Àgata sola amb el pretext de contemplar el capvespre. Havia agafat avions, avionetes, camions i viaranys per conèixer-lo. En Cireneu li va donar refugi uns quants dies i ella l'ajudava a atendre els escassos pelegrins que llavors arribaven fins a l'ermita. Els donava te i unes petites galetes de farina. Mirava a terra, submisa i senzilla i, quan es feia fosc, s'asseia al costat de Cireneu, contemplava l'ocàs i es deixava fer en santedat. Potser van pecar, naturalment. Però la vida, tan a prop del cel, semblava infinita. I les carícies no eren res més que la mà de Déu sobre els cossos.

Arribaven pelegrins vestits de turistes, turistes disfressats de pelegrins i fins i tot alguns corredors de marató. Àgata Maula ja no donava l'abast amb el te i les galetes de farina. Va convèncer un dels guies perquè li pugés de tant en tant refrescos i cerveses, que ella cobrava i que els cansats caminants pagaven amb gust. Mentre Cireneu resava a la seva cel.la, Àgata Maula va instal.lar unes taules a la terrassa a prop de l'ermita. Va aconseguir també una cafetera i una petita planxa on cuinava les poques viandes del lloc. L'aroma de la carn rostida es barrejava amb la de l'encens. La fama de l'ermita va arribar a les pàgines de les revistes il.lustrades i dels canals especialitzats de televisió. L'Estat al qual pertanyia aquell desert tan vast es va interessar pel fenomen i va mantenir a la collada prèvia a l'últim tram de l'ascensió una petita guarnició militar per garantir-hi la seguretat. Una nit d'insomni, en Cireneu va veure la seva petita ermita envoltada de gent vociferant que reia i flirtejava entre les tombes dels seus antics companys. L'endemà, armat d'una santa ira, els va expulsar a tots, va llançar les taules i els vasos pel precipici, va empaquetar les coses d'Àgata Maula, la va insultar i va demanar a la guarnició militar que se l'emportés. Les últimes paraules de l'Àgata van ser: "El cel només té sentit si existeix l'infern. Ho veuràs la resta dels teus dies, Cireneu".

No va ser una amenaça en va. Pocs mesos després van arribar camions amb material de construcció i a la collada es va aixecar un edifici amb restaurant, escenaris, bar i habitacions. Un rètol enmig de les muntanyes desertes anunciava el nom de la seva propietària: "Àgata's". Els primers clients van ser els militars. Però el negoci prosperava. Els guies van introduir la ruta als seus prospectes. Ja no es tractava de pelegrins, sinó de gent de vida lasciva que culminava la seva estada amb una terapèutica ascensió fins a l'ermita per esmorteir la ressaca.

La convivència llunyana entre Àgata's i Cireneu va durar uns mesos. Un grup de pelegrins lleugers de roba van arribar a l'ermita una nit i hi van trobar el cadàver de Cireneu Muntanyès. A la mà, una carta dirigida a Àgata Maula. Al seu interior, una frase: "No hi ha cel sense infern. Però tu no seràs res sense mi". I efectivament, sense ermità no hi va haver ermita, sense ermita els turistes van desaparèixer, sense turistes la guarnició militar va ser retirada. I l'Àgata va quedar com una nova ermitana arruïnada d'allò que un dia va ser un breu i circumstancial temple del diable. Ni cel ni infern van quedar allà. Només el desert, sepulcre de totes les vanitats, ja siguin de l'esperit com de la matèria.

Que bonito

Que bonito cuando te veo
que bonito cuando te siento
que bonito pensar que estas aqui
junto a mi.
Que bonito cuando me hablas
que bonito cuando te engañas
que bonito sentir que estas aqui
junto a mi.

Que bonito seria poder volar
y a tu lado ponerme ya a cantar
como siempre lo haciamos los dos.

Que mi cuerpo no para de notar
que tu alma conmigo siempre esta
y que nunca de mi se apartara.

Que bonito tu pelo negro
que bonito tu cuerpo entero
que bonito mi amor todo tu ser
si tu ser.

Que bonito seria poder volar
y a tu lado ponerme ya a cantar
como siempre lo haciamos los dos

Que mi cuerpo no para de notar
que tu alma conmigo siempre esta
y que nunca de mi se apartara.

Que bonito cuando acaricio
tu guitarra entre mis manos
que bonito poder sentirte asi
siempre asi.

Rosario Flores

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb el vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent melanconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible

Miquel Martí i Pol

El món dels somnis

Hi ha un lloc pintat a l'atzar on no és necessari comprendre, on tot és veritat. Es pot volar, jugar sense parar, viure mil vides i ser tot allò que un vol i més. És el món dels infants, allà on tot és possible.

The end...

Bé, un any més s'ha acabat el Nadal, els Reis i tota la claca nadalenca, ara és el moment dels examens i de... les REBAIXES!! Avui l'últim dinar nadalenc; ara tornarem a trobar el gimnàs ple de gom a gom, les biblioteques plenes a les 16.30 de la tarda i la mala consciència de que si no ens posem a estudiar ja ho suspendrem tot! Només desitjar-vos molta sort aquests dies i espero no estar absent gaire temps.
Un petonet i anims!!!